Aquesta matí m’han tornat a demanar que vagi amb el grup de lactants fins que arribi la segona mestra, ja que na Stephanià estava sola amb sis infants. Hem estat jugant tots plegats. Han portat a un infant menut de vuit mesos, al principi no es volia separar del pare, aquest me l’ha posat a sobre i ha començat a plorar, la mestra que el coneix li ha portat tot d’una un balanci amb forma de cavall que li agrada molt, l’hem posat a sobre i ja se li ha passat el disgust.
La veritat que veig que als infants més menuts els costa molt separar-se dels pares, crec que és molt dur, perquè els infants en aquesta etapa ho entenen com un abandonament definitiu, que no els tornaran a veure i clar per a ells els suposa una catàstrofe. És com si nosaltres visquéssim un dol per una pèrdua cada dia. Pens que els infants ho arriben ha assumir molt be, perquè no és gens fàcil separar-te de la persona amb la qual tens el vincle afectiu establert i podria ser molt més crític i dolorós.
Als pocs minuts ja ha estat hora d’anar a preparar-se per menjar la fruita. Hem anat cridant als infants perquè anessin a seure a la taula. Poc a poc quants els infants s’han anat seient i d’altres els hem hagut d’acompanyar nosaltres hem portat el peix, li han donat de menjar i li hem cantant la cançó, com és de costum. En aquest moment ha arribat na Armanda, la mestra que havia estat malalta.
M’he adonat que aquesta porta més la iniciativa i és la conductora de les activitats i accions que es duen a terme durant la jornada. Això ho he observat durant tot el dia, perquè modificava coses que feia l’altra mestra, me dirigia més a jo, quan endreçava l’aula, ha passat per cada un dels racons modificant coses que nosaltres ja havíem col•locat.
A continuació hem començat a servir la fruita, i ja s’ha fet d’una manera diferent, per la seva presencia he intentat esperar i no avançar-me als esdeveniments, per no fer-ho equivocar-me, sempre existeix aquesta por cap a l’error.
Després de donar la fruita als infants, hem cantant la cançó amb l’espelma i després per ordre els infants anaven a rentar-se les mans, jo avui m’he quedat asseguda amb ells perquè ho feien les altres dues mestres. En acabar aquesta acció, hem anat sobre l’estora a jugar amb les joguines i poc després na Armanda ha tret dues cubetes amb la sorra d’arena perquè juguessin els infants. Aquesta ha disposat els dos recipients de manera diferent, sobre dues cadires, perquè na Stephanià li havia comentat que ahir estaven baixes pels infants. En aquest joc no hi han participat tots les infants, n’han cridat a uns quants, d’altres han vingut poc a poc, d’altres han marxat a jugar una altra cosa. Me sembla molt be aquesta flexibilitat perquè no hem d’obligar als infants a fer una acció que ens ve més de gust a les mestres, ja que els infants poden no estar d’humor i els pot venir més de gust fer una altra activitat.
Més tard els infants han perdut l’interès amb aquest joc i l’hem recollit, han aprofitat per sortir fora al jardí per veure com uns usuaris del ajuntament plantaven diferents arbres. Després han entrat dins de l’aula i hem començat a preparar el moment del dinar. He disposat els mantells mentre les mestres rentaven les mans dels infants.
Des de’l primer dia que vaig arribar a aquest grup, m’he adonat que tenen molta cura pel moment de rentar les mans. He observat que els hi mostren com ho han de fer i li dediquen bastant de temps diferents vegades durant la jornada. Crec que és un moment molt oportú perquè els infants entenguin la importància de la cura personal, i també experimentin amb l’aigua. Perquè una vegada interioritzat aquest hàbit, el faran sempre.
Després el dinar s’ha fet més o manco com ho havia fet amb elles els dies anteriors, primer es dóna el dinar als infants i si la cosa està tranquil•la i es dina be, nosaltres hem començat a dinar durant el seu segon plat. Això és diferent que amb els altres dos grups que he estat perquè amb aquests dinàvem a la vegada que els infants. Però entenc que amb els infants més menuts és complicat fer-ho , ja que els costa això d’esperar torn, si tenen gana ploren perquè volen cobrir una necessitat bàsica, i perquè tenen manco paciència.
Als infants se els deixa menjar sols, com ja he comentat en anteriors diaris infants de manco un any ja agafen la forquilla i la cullera de metall. Però avui el que vull destacar és que una fieta que encara no ha complit l’any ha fet de cambrera i ha volgut retirar tots els plasts de la taula, ja siguin de plàstic com de ceràmica.
En acabar de dinar s’ha tornat a repetir l’acció de rentar mans i cara amb na Armanda, mentre na Stephanià anava canviant els bolquers a tots els infants. Jo estava amb la resta d’infants a l’estora jugant.
Alguns infants els costa venir amb mi, no troben el consol que tenen amb la mestra de referència, trob que és el més natural i normal així que intent no forçar-los per res i que siguin ells els que venguin cap a jo perquè sigui una relació natural. Per altra banda m’he sorprès amb diferents infants menuts que volen venir a mi, juguen i que no els importa que sigui una estrangera.
Després na Armanda ha entrar a l’estança dormitori amb els infants, mentre na Stephanià i jo hem quedat amb els que venen a recollir els pares. Hem estat jugant amb els infants, també hem conversat i intimat una mica entre nosaltres. Quan han vingut a recollir a tots els infants na Stephanià ha marxat perquè acabava el seu torn i jo he anat amb na Franca per quedar-me amb els infants que esperaven ser recollits per les seves famílies i ella poder anar al dormitori amb els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada